Al primer pis del Camí Fondo 11 hi ha un gran espai diàfan. En una part hi ha les pantalles: marques, webs, campanyes. En una altra hi ha el taller de joieria: metall, foc, eines petites, una llima.
No és una excentricitat de decoració. És l’ordre natural d’aquesta història, i comença abans que l’estudi.
La joieria no arriba al final
Rafel Codina és joier de formació i va estudiar a l’Escola Massana. La creativitat corporativa va venir després, no abans.
Encara que la carrera professional derivés cap a la direcció creativa i les marques, mai va abandonar del tot l’ofici. Durant anys va mantenir un petit taller a les golfes de casa i hi feia peces, entre altres ocasions per a aniversaris familiars.
Quan els fills entren a l’estudi, també els transmet l’ofici de la joieria clàssica i artesanal. I quan el taller es trasllada al Camí Fondo, la joieria deixa de ser una activitat separada i entra dins del mateix ecosistema que el treball creatiu.
Enginyeria a totes dues bandes
La segona generació hi va afegir una capa que ningú no hauria previst en un estudi creatiu del Maresme: dues enginyeries.
Rafel fill ve d’Enginyeria de Sistemes Audiovisuals i s’ha especialitzat en UX i desenvolupament web. Laura combina Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament de Producte amb Enginyeria Mecànica, i tot i aquesta base tècnica ha acabat liderant el pilar de branding, a més de treballar amb 3D i de ser una figura central en la relació amb el client.
Un joier, dos enginyers i un estudi de marques. Sobre el paper no lliga. A la pràctica és el que explica la manera de treballar.
Què li ensenya el metall a una marca
Que hi ha decisions que no es poden desfer
A la pantalla, tot és reversible. Hi ha historial, versions, còpies de seguretat. Al taller no: quan talles, has tallat. Aquesta asimetria educa. Fa que et pensis dues vegades el gest abans de fer-lo, i aquesta prudència es trasllada a decisions que a la pantalla semblen gratuïtes però tenen un cost real més endavant.
Que la matèria imposa condicions
El metall es comporta com es comporta. No negocia. Treballar amb una restricció que no pots convèncer és un bon entrenament per a un ofici on sovint es confon el que es pot dibuixar amb el que es pot fer. Un logotip que només funciona en una pantalla retina és, en el fons, un problema de material.
Que l’acabat es nota encara que ningú no en parli
Ningú no felicita un joier pel poliment interior d’un anell. Però es nota quan te’l poses. En una marca passa igual: hi ha una capa de feina que el client no sabrà anomenar i que decideix si allò se sent car o barat.
Construir una identitat amb píxels i construir una joia amb metall. UX i forja. Tipografia i tacte.
Un laboratori que no era el pla
Tenir un taller a dins va acabar generant una cosa que no estava prevista: projectes propis. Marques de joieria pensades, produïdes, comunicades i venudes per l’estudi mateix.
Això canvia la posició des d’on es parla. Un estudi que només aconsella viu en un món on les recomanacions no tenen conseqüències directes. Un estudi que també ven aprèn què passa quan una decisió de marca es converteix en una comanda que arriba o que no arriba.
Transmetre un ofici no és ensenyar una tècnica
Que un pare ensenyi joieria als fills dins d’una empresa de branding produeix una cosa que no surt a cap organigrama.
Aprendre un ofici manual d’algú que el domina no s’assembla a fer un curs. No hi ha temari. S’aprèn mirant, provant, espatllant peces i tornant a començar, i el que es transmet no és només com es fa una cosa: és quin nivell d’acabat es considera acceptable. Aquest llistó no es pot escriure. S’encomana.
És exactament el mateix mecanisme que fa que un equip creatiu tingui criteri compartit. No hi ha cap manual intern que expliqui quan una proposta encara no hi és; es descobreix veient com algú amb més anys la mira i diu que no. En una empresa familiar, aquesta transmissió passa a totes dues bandes de la casa i amb dues matèries diferents, el metall i la pantalla, però és el mateix procés.
I va en els dos sentits, que és la part que costa més d’admetre en qualsevol relació entre generacions. El fundador ha après a treballar amb eines i lògiques que no existien quan va començar; els fills han après un llistó d’acabat i una cultura de marca que no s’ensenyen en cap grau universitari. Cap de les dues coses s’hauria pogut comprar.
El primer d’aquests projectes el trobaràs a Poco Ruido, Muchas Nueces. I del carrer i l’edifici on tot això conviu, en parlem a Més que de Mataró, del Camí Fondo.