Hi ha estudis que neixen en un local amb aparador. El primer estudi de Codina era una petita construcció darrere del pati de casa, reformada per convertir-la en despatx. Per anar a treballar calia travessar el pati. Per tornar a casa, també.
Era el 2005. Rafel Codina Filbà tenia 43 anys i tres fills.
Vint anys abans del primer encàrrec propi
El relat habitual d’un estudi creatiu comença just després de la universitat, amb poc a perdre i molt temps per endavant. Aquest no.
Abans de muntar res, Rafel havia passat aproximadament vint anys dins del sector tèxtil, sobretot en roba íntima infantil, fins a exercir funcions de direcció creativa en una multinacional i portar-hi diverses marques. Sabia com funcionava el sector des de dins. Sabia quant costa una temporada, què vol dir una col·lecció i com es pren una decisió quan hi ha molts diners al mig.
La seva formació original, però, era una altra: joieria, a l’Escola Massana. Aquesta doble biografia —joier de formació, director creatiu de trajectòria— encara avui explica bona part de la manera de treballar d’aquest estudi creatiu de Mataró, i mereix el seu propi capítol.
Hi ha un episodi anterior que val la pena situar amb precisió, perquè el record familiar tendeix a arrodonir-lo. A mitjans dels noranta, l’estudi Codina & Fontanals —format per Rafael Codina, Josep Maria Codina i Joan Fontanals— va guanyar el concurs internacional sobre el disseny gràfic de l’ECU amb una proposta de bitllet de 100 ECU. El resultat es va anunciar el 1996. Aquell concurs no va determinar els bitllets d’euro que després van entrar en circulació: el procés oficial de l’Institut Monetari Europeu va seleccionar aquell mateix any els dissenys de Robert Kalina. Però la notícia ja és important en sí:: un equip de disseny de Mataró guanyant un concurs internacional vinculat a la futura moneda única europea.
Marxar quan ja tens molt a perdre
La decisió del 2005 no va ser un salt al buit d’algú que no tenia res. Va ser el contrari.
Construir als 43 anys una cosa pròpia quan la vida ja està plena de responsabilitats.
En el relat familiar hi ha una peça que no es pot ometre: el suport de la seva parella i mare dels seus fills. No es va limitar a acceptar el canvi; va sostenir l’inici d’un projecte que començava de zero. Els estudis creatius solen explicar-se com una decisió individual i valenta. Sovint són una decisió compartida, i algú altre n’assumeix la meitat del risc sense sortir mai a la fotografia.
Sis o set anys a pocs metres de casa
L’estudi va estar en aquella caseta aproximadament sis o set anys. No és una anècdota de començaments humils que es despatxa en una línia de la pàgina «qui som»: és molt de temps. Prou perquè el projecte professional i el projecte vital no tinguessin una frontera clara, sinó una porta.
Què deixa aquesta manera de començar
Treballar a pocs metres de la família obliga a decidir cada dia quan s’entra i quan es surt. També fa impossible tractar un encàrrec com una cosa abstracta: el temps que hi dediques té un cost molt visible, perquè el pagues en un lloc on hi ha algú esperant-te.
D’aquell període en surt una idea que Codina encara aplica: un projecte no és bo perquè hi hagis dedicat moltes hores. És bo quan les hores han anat al lloc correcte.
Improvisar i decidir no s’assemblen
Vist des de fora, muntar un estudi en una caseta del pati sembla improvisació. Des de dins és exactament el contrari: és la manera de fer que el projecte pugui aguantar el primer any sense una estructura que se’l mengi. Comença petit no vol dir comença sense pensar. Vol dir triar bé què et pots permetre mentre aprens el que encara no saps.
Aquesta és una diferència que després apareix en molts projectes de client. Una empresa que arriba dient que vol «una marca gran» sovint necessita, abans, una marca que aguanti. Que es pugui aplicar amb els mitjans que té avui, no amb els que li agradaria tenir d’aquí a cinc anys. La bona escala no és la més ambiciosa: és la que et permet arribar viu a la següent decisió.
La porta segueix sent la mateixa idea
Anys després l’estudi va deixar el pati i es va traslladar a una finca del mateix carrer, on avui conviuen l’espai creatiu i un taller de joieria. Va canviar l’edifici, van canviar els metres i van entrar dues generacions més al projecte. La distància entre la feina i la vida, en canvi, s’ha mantingut aproximadament igual: la d’un pati.
Si vols saber per què l’estudi no s’ha mogut mai d’aquest carrer, continua per Més que de Mataró, del Camí Fondo. I si et preguntes per què durant anys aquest estudi no es va dir Codina, la resposta és a El cognom que va acabar guanyant.